Lluís Llach è, assieme a Joan Manuel Serrat, il più grande cantautore di
lingua catalana.
E' nato il 7 maggio 1948 a Girona, ma ha vissuto tutta la sua infanzia a
Verge, nel Baix Empordà.
Comincia a studiare musica fin da bambino; a 15 si trasferisce a
Barcellona per frequentare una scuola tecnica. E' probabilmente
nell'ambiente scolastico che matura prima il suo antifranchismo deciso e
poi la sua adesione all'estrema sinistra catalana.
Il 1968 lo vede all'Universitat de Barcelona immerso completamente nelle
proteste studentesche, che riuscirono a farsi strada anche nella Spagna
franchista. Protetto da un cordone di compagni e amici, riesce a
esordire in un pubblico spettacolo il 22 marzo 1968 a Terrassa.
Poco dopo, con la canzone "A cara o creu" ("Il volto lo crede")
partecipa al Festival de la Cançó Catalana di Barcellona e firma un
contratto con la casa discografica Concèntric, una piccola casa il cui
obiettivo dichiarato è quello di "mantenere viva la cultura e la lingua
catalana contro la dittatura franchista".
Il suo primo disco comprende canzoni famosissime, come "Que feliç era
mare", "La barca" e "El parc". Nello stesso anno scrive "L'Estaca", che
diventa immediatamente l'inno delle rivendicazioni antifranchiste della
Catalogna intera.
La sua fama, intanto, cresce in tutta la Spagna; l'8 dicembre 1970
debutta a Madrid, al Teatro Español; ma subito dopo, tutti i suoi
concerti sono proibiti dalle autorità.
In seguito a ripetute minacce d'arresto da parte della polizia
franchista, Lluís Llach decide di fuggire dalla Spagna e si rifugia a
Parigi.
All'inizio del 1974 torna in Spagna; gli viene concesso di tornare a
cantare in pubblico, ed è oramai diventato un simbolo di resistenza non
solo in Catalogna. Il suo nuovo lavoro, "Viatge a Ítaca", vende 150.000
copie, una cifra enorme per la Spagna di quell'epoca.
Il 2 febbraio 1974 tiene un concerto al Palau de la Música di Barcellona
che si trasforma immediatamente in una manifestazione; al termine del
concerto, Lluís Llach è arrestato e rinchiuso alla Comandancia Superior.
Viene rilasciato poco dopo, ma gli viene nuovamente proibito di tenere
concerti e di incidere dischi. E' di nuovo un cantautore vietato ed
anche il suo semplice ascolto può portare a dei problemi. Torna a
rifugiarsi a Parigi.
Il 21 novembre 1975 muore Francisco Franco. Nel 1976 Llach torna in
Spagna, dove, nel nuovo clima, può finalmente dedicarsi a comporre
liberamente le sue canzoni.
Nel 1979 riceve a Sanremo il Premio Tenco come miglior cantautore
straniero; esegue la canzone "Somniem" ("Sogniamo").
Nel 1982 la Generalitat de Catalunya, presieduta dal socialista Jordi
Pujol, gli conferisce un'onorificenza che però Llach rifiuta.
Nel 1985 viene premiato dall' Académie Française du Disque come miglior
compositore dell'anno.
Nel 1987 compone un disco omaggio a Federico García Lorca; nel 1988,
grazie alla sua voce naturale di baritono, tiene sotto la direzione di
Jean-Claude Casadesus un memorabile concerto durante il quale canta il
Requiem di Fauré. Gli introiti del concerto sono interamente a favore
del popolo palestinese.
BIOGRAFIA COMPLETA DE LLUÍS LLACH (en català)
Lluís Llach neix el 7 de maig a Girona. Viu tota la seva infància a Verges, un petit poble que
no arriba a mil habitants situat al Baix Empordà, comarca de la que sempre s'ha declarat un
enamorat. És el segon fill fruit del matrimoni Llach-Grande. El pare és metge, fill de
terratinents i la mare és una mestra nascuda a Porrera (Priorat) que havia rebut una educació
burgesa en la Barcelona del anys 30: una ciutat republicana i nacionalista, en la que les idees
anarquistes i d'esquerres dominaven l'ambient cultural.
1949-1966
L'existència d'un piano en el domicili familiar marcaria al jove Lluís Llach, qui amb 6 anys
començà a composar les seves primers estructures musicals al mateix temps que aprèn
l'abecedari.
A l'edat de 9 anys marxà cap a Figueres per a continuar els seus estudis. Als 15 anys, es
desplaçaria a Barcelona per cursar estudis d'enginyeria. Dos anys després, es matricularia a la
Facultat d'Econòmiques.
1967
Immers completament en els ambients universitaris antifranquistes, i degut al interès que des
de petit ha mostrat per la música, entra en contacte amb el grup intel·lectual d' " Els Setze
Jutges", antecedent del que llavors començaria a denominar-se "Nova Cançó" i en la que molt
aviat hi destacaria.
Recolzat per els seus companys universitaris, Lluís Llach canta per primer cop el 22 de març
d'aquest any a Terrassa, un concert en el que, segons ha explicat en repetides ocasions, es
passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant.
1968
Pocs mesos després, participaria amb la cançó "A cara o creu" (composta per Josep Andreu
Forns i Lleó Borrell), acompanyat de Dolors Laffite, al Festival de la Cançó de Barcelona
assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava el president de CBS a Espanya, que li
ofereix dos milions de pessetes per fitxar per la multinacional… i cantar en castellà. La
personalitat i la prioritat de plantejaments de Llach fan que aquesta oferta quedi en paper
mullat. Immediatament després signa un contracte amb la discogràfica Concèntric, un petit
segell dirigit per membres de la burgesia catalana amb l'únic objectiu de mantenir vives la
llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista .
El seu primer disc inclouria cançons com "Que feliç era mare", "La barca", "En Quitero" o "El
Parc". Aquest mateix any composa "L'estaca" que esdevé himne de totes les reivindicacions
als Països Catalans.
1969
Grava el seu primer llarga durada: "Les seves primeres cançons".
La popularitat del cantant de Verges puja tant ,que el tema "Irene" fa que s'assoleixin les
100.000 unitats venudes del disc que l'integra.
Aquest mateix any coneix a Laura Almerich, una persona que és per al cantant com una
germana, una amiga, una còmplice i part fonamental del seu acompanyament musical durant
la seva carrera (canta amb ella per primer cop el 26 de desembre).
L'any acaba amb l'actuació el 12 de desembre al Palau de la Música de Barcelona, davant la
plana major de la crítica especialitzada del moment, que el consagra com un intèrpret de
grandíssima qualitat.
1970
Debuta a Madrid el 8 de desembre al Teatro Español, a resultes d'aquest concert li sorgirien
els primers problemes. L'opressió franquista entorn a la seva persona arriba a límits absurds, els
seus concerts són prohibits ( durant quatre anys) sota l'acusació de "revolucionar al público con
la mirada". En Lluís decideix exiliar-se a París. La veritat és que la policia el perseguia per
quelcom tan banal com "subversió", a l' estar integrat a un grup polític de la universitat, i per
defensar el catalanisme i la crítica dels feixisme que va realitzar durant un Festival musical
celebrat al novembre a la localitat cubana de Varadero. En aquest mateix festival, el cantant
espanyol De Raymond, es mostrà molt content de poder representar al Generalíssim. En tornar
a Barcelona, els diaris del règim van donar ressò de l'agraïment mostrat per Franco a De
Raymond i de "los ataques rojos y separatistas de un cantante catalán". En aquest moment en
Llach va entendre la necessitat d'exiliar-se a París, tot i que aprofitaria per tornar en ocasions
concretes.
1971
Al mes de març s'estrena a París com a cantant, concretament a la Mutualitte. Canta a França,
Suïssa, Alemanya...
1972
Es publica el seu tercer dics de llarga durada "Com un arbre un", després d'un recopilatori dels
seus primers temes i del treball "Ara i aquí" que recollia en directe l'actuació al Palau de la
Música de finals de 1969.
1973
Debuta a l'Olympia de París amb un gran èxit i ressò el 21 de gener. Actuacions a Mèxic.
1974
Després de 4 anys d'absència, torna a actuar al Palau de la Música, el 2 de febrer, per
presentar en directe les cançons del seu nou disc "I si canto trist", preludi d'un nou tarannà
estilístic.
Torna a triomfar a l'Olympia.
TVE grava un recital ofert al Grec per ser emès el 10 de febrer de 1975, però en arribar
aquesta data, aquest no és passat per antena degut a que el cantant s'havia dirigit al públic en
català.
1975
El seu nou treball, "Viatge a Ítaca", es converteix en el seu disc més vengut fins aleshores:
150000 exemplars. La seva presentació es feu al Palau de la Música. Aquest fou un
esdeveniment previst en principi per a set actuacions, però finalitzada la cinquena, Lluís Llach
es detingut i portat a la Comandancia Superior de Polícia. La multa de 100.000 pessetes i la
prohibició de seguir amb els recitals es justificarien segons el governador civil de Barcelona,
Rodolfo Martín Villa, per les reiterades "infracciones al reglamento de espectáculos, que
prohibe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él,
caso que el señor Llach hizo en reiteradas ocasiones, profiriendo expresiones que la autoridad
gubernativa ha estimado como atentatorias a las instituciones y a la legislación vigente".
Llach torna a ser un cantant prohibit a Espanya i es refugia a l'estranger.
A Londres, al Central Westminster Hall, comparteix escenari juntament amb el encara
desconegut Joaquín Sabina.
Coincidint amb les actuacions que feia al Teatre de la Ville de París, mort Franco, i s'obren les
esperances que tot canviï. Enregistra a finals d'any una emissió per a la televisió francesa a
Avignon amb George Brassens.
1976
Lluís Llach torna a Espanya, començant així una nova etapa. El seu retorn es celebra amb tres
recitals al Palau d'Esports de Barcelona davant la plana major de les noves forces polítiques i
socials de Catalunya, el 15, 16 i 17 de gener. Es congreguen unes 30.000 persones. Aquests
recitals són recollits en forma de disc sota el títol de "Barcelona, gener del 76", tot un
document sonor de la situació i sentiments d'uns moments històrics. Per primer cop totes les
seves cançons passen la censura.
1977
Al mes de setembre estrena la seva obra "Campanades a morts".
1979
A San Remo, rep el premi Luigi Tenco com a millor cantant estranger.
Actua per primer cop al Liceu per presentar "Somniem".
1980
Participa en un Festival Contra-Eurovisió a Brussel·les.
Treu al mercat "Verges 50" un homenatge a la seva terra i a la seva infància. Aquest treball es
presentat al Teatre Grec de Montjuïc acompanyat per la Banda Municipal de Barcelona.
1982
La Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi.
Fa una gira per el Brasil.
A finals d'any presenta al Poliorama de Barcelona "I amb el somriure, la revolta".
1983
Coincideix per primer cop en un recital amb Raimon i Serrat en un acte a favor dels
damnificats per les inundacions que es produïren aquest any.
Actua al Quebec.
1984
Surt el seu nou treball "T'estimo", una de les obres més meloses d'en Llach.
1985
L'Acadèmia francesa del Disc li atorga el Premi al millor Compositor de l'Any.
Surt el disc "Maremar", on es reflexa els sentiments que li van sorgir en morir a finals de 1983
la seva mare.
Actua el 18 de maig a Clemont Ferrand acompanyat de l'orquestra simfònica de la població i
d'un cor de 150 veus.
Celebra al Camp del Barça, el 6 de juliol, la major convocatòria musical realitzada per un
únic cantant a Europa: 100.000 espectadors es donaren cita en una nit màgica.
1986
Intenta un procés judicial contra el president del govern espanyol, Felipe González per
violació de promeses electorals (Entrada a l'OTAN).
1987
Presenta el seu nou treball "Astres".
Col·labora en un disc homenatge a Garcia Lorca.
1988
S'estrena com a baríton sota la batuta de Jean-Claude Casadesus al Palau de Congressos i de
la Música de Lille per interpretar el Rèquiem de Fauré.
Dóna un recital a Barcelona a favor del poble palestí.
Presenta al Palau de la Música de Barcelona el seu nou treball "Geografia".
1989
Després de molts anys d'absència Lluís Llach torna a l'escenari de l'Olympia de París, per
presentar les cançons del seu últim disc, "Geografia".
Participa en les sis hores contra l'OTAN a Barcelona, així com en la tancada de dos dies
organitzada per l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC),
a les dependències de la Conselleria de Cultura de la Generalitat juntament amb d'altres
representants històrics de la nova cançó, en contra del tracte discriminatori que reben per part
de les emissores radiofòniques que pertanyen a la Generalitat i de la televisió de Catalunya
TV3.
Es presenta la coreografia "Un núvol blanc".
Puja als escenaris un altre cop com a baríton; aquesta vegada per interpretar el Rèquiem de
Xavier Benguerel en homenatge a Salvador Espriu.
Composa la banda sonora original per la pel·lícula "Le Voleur d'enfants", dirigida pel cineasta
d'origen francès Christian de Chalonge i protagonitzada pels actors Michel Piccoli, Marcello
Mastroianni i Àngela Molina (anteriorment, ja havia escrit la música per la pel·lícula "El río
que nos lleva"). Posteriorment farà el mateix amb la sèrie de televisió "La forja de un rebelde",
que va ser dirigida pel realitzador Mario Camus.
1991
Grava a un estudi mòbil situat a la masia que té a Parlavà el disc, titulat genèricament "Torna
aviat" enregistrat durant la guerra del Golf. En aquest àlbum s'inclou la cançó "Insubmís", a la
que hi col·labora una associació d'insubmisos al servei obligatori. A un altre tema del disc, "Au
Blanca", hi participa la soprano Victòria dels Àngels.
1992
Celebra els seus 25 anys de carrera amb una tanda de recitals anomenada "Ara, 25 anys" on
recorda algunes de les cançons més emblemàtiques amb formats modernitzats, i que es
recollirien en un doble disc enregistrat en directe.
Es celebren les Olimpíades de Barcelona, i Lluís Llach tenia previst participar-hi amb "Cantata
a Barcelona", una obra simfònica que intenta ser un cant a la solidaritat i a la fraternitat amb
textos escrits pel propi Llach i pel poeta Miquel Martí i Pol i que l'any següent es convertiria en
el disc "Un pont de mar blava". Per motius econòmics no s'estrena durant les festes de la
Mercè.
1993
Rebutja la nominació al Premi Príncep d'Astúries per evitar inútils polèmiques.
Participa al Festival d'Edimburg amb força èxit. Presenta "Un Pont de mar blava" a València
(Octubre) i en dos concerts multitudinaris al Palau Sant Jordi de Barcelona (25 i 26 de
novembre).
L'editorial valenciana "tres i quatre" prepara la publicació de la més extensa biografia del
cantant de Verges realitzada fins a la data .
1994
S'estrena una coreografia "Ballem un pont de mar blava" recreada per l'Esbart Sant Cugat.
Actua a Dublín en un Festival anomenat "Les veus dels desapareguts" organitzat per Amnistia
Internacional, on pugen a l'escenari artistes com Eleanor Mac Evoy o Bianca Jagger.
Surt al mercat un recopilatori de temes i versions inèdites: "Rar".
1995
En març amb motiu del 50è aniversari de la UNESCO actua a París per presentar "Un Pont de
mar blava", obra que també s'escoltaria a l'Estadi de Montjuïc dins del marc de la Gran Festa
de la Solidaritat al setembre.
Estrena a l'octubre a Reus una obra que parla dels sentiments que es viuen i que es desperten
des del poble de la seva mare on resideix des del 1994: "Porrera".
1996
Comença a celebrar els seus 30 anys d'escenaris amb l'espectacle "Nu". Un seguit de recitals
on Llach trenca la línia musical que caracteritza els seus darrers treballs. Es produeix una
retrobada amb les seves pròpies cançons. Els temes d'aquest treball, són interpretats molt
lliures, basats únicament en la guitarra i el piano.
Acudeix al Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Barcelona amb companyia del futbolista Josep
Guardiola i l'actriu Ariadna Gil per tal de participar en un recital poètic dedicat a Miquel Martí
i Pol.
1997
Presenta el mes d'abril "Nu" al Poliorama de Barcelona, al mateix temps que surt al mercat un
disc amb un extracte d'aquest espectacle, gravat en diferents indrets.
Acudeix a la seva cita parisenca, en aquest cas al Théâtre Bouffes du Nord durant el mes de
maig.
A l'octubre intervé en la presentació del "Llibre de les Solituds" de Miquel Martí i Pol.
Fa duet amb Pedro Guerra en l'actuació que realitzà el canari al mes de novembre al Palau
de la Música Catalana. Els dos temes que van interpretar s'editarien en un senzill.
Realitza durant el mes de desembre un recital en benefici del Casal dels Infants del Raval.
1998
Presenta "Nu" al Circulo de Bellas Artes de Madrid del 3 al 8 de febrer
El 5 d'abril del 1998, la Comissió 0,7 i Més de Lleida organitza un recital on en prendra part
Llach amb 4 temes interpretats amb la seva guitarra.
Apareix al mercat discogràfic el seu nou treball "9". Aquest treball marca una nova etapa
musical. "9" conté nou cançons dedicades a nou històries totalment diferents amb temes
dedicats a l'amor, a la política i a la crítica social. El nou espectacle arribarà al reobert Teatre
Principal de Barcelona el mes de novembre.
1999
Junt amb Emili Teixidor i Ignasi Pujades intervé el 15 de març en l'acte de presentació de la
biografia "L'arrel i l'escorça" del seu amic Miquel Martí i Pol.
El Centro Cultural de la Villa de Madrid acull Lluís Llach en la presentació a la capital
española de la seva gira del "9".
El 27 d'abril acudeix en el Concert Homenatge a Carles Sabater que es realitzà al Palau Sant
Jordi, amb el tema "Cançó de Nadal" del grup Sau.
Edita dos temes que es publiquen en un senzill, en benefici dels refugiats albanokosovars.
El 28 de maig actua a l'Olympia de París fent d'amfitrió del canari Pedro Guerra.
El 2 de Juliol acudeix al Palau Sant Jordi per actuar en el macro-concert "Catalunya X
Kosovo".
La UNESCO nomena Llach "Artista per la Pau" el 5 de novembre. Un diploma i un pin, que
van ser entregats a París pel aleshores Director General, Frederic Mayor Zaragoza, rubricaven
el compromís que el músic utilitzi la seva fama amb la finalitat de servir la pau.
2000
Actua al gener a la "Nit de la Mediterrània" en el certamen del MIDEM, celebrat a Cannes,
junt amb Maria del Mar Bonet i Marina Rossell.
Participa el 19 de març en la cloenda de l'Any Martí i Pol a Roda de Ter, llegint alguns
poemes del poeta.
El 6 de maig estrena a la Plaça de Bous de València, la cantata que titula "Germanies 2007",
en la que ha col·laborat, en l'elaboració dels textos, en Miquel Martí i Pol. L'escenificació
destaca pel seu caràcter innovador, amb l'acompanyament d'una banda integrada per 15
músics, la participació de la cantant cubana Lucrècia, del contratenor Xavier Torra i d'una
coral formada por 200 nens de diferents agrupacions corals de Catalunya, el País Valencià,
Mallorca, Perpinyà i Fraga.
El 28 de Maig acudeix al Parc de la Ciutadella de Barcelona per actuar dins d'un Acte
Pacifista.
A finals de l'estiu entra a l'estudi per treballar al seu nou treball discogràfic, que titula "Temps
de revoltes", i que inclou la cantata, i a més temes com "I tanmateix", "Veritat i mentida" i els
dos himnes que va composar per recaptar fons a favor del poble de Kosovo.
Presenta "Temps de revoltes" a la Sala Apolo de Barcelona el mes d'octubre en una tanda de
quatre recitals.
Coincidint amb el 25è aniversari de la mort de Franco, el dilluns 20 de novembre, el programa
de Catalunya Ràdio, "El matí de Catalunya Ràdio" va emetre en directe des dels calabossos
de la Prefectura Provincial de Policia de la Via Laietana de Barcelona. L'especial va servir per
recordar la lluita anti-franquista amb personatges il·lustres i va comptar amb les actuacions de
Lluís Llach i Raimon.
Dins el marc del Festival del Mil·leni, el 30 de desembre al Palau de la Música Catalana es va
poder presenciar una proposta de mestissatge cultural del tot inusual: Lluís Llach i Cristina
Hoyos junts en un escenari.
2001
Lluís Llach serà durant dues setmanes del mes de març a la Sala Apolo de Barcelona per
tornar a presentar en directe 'Temps de revoltes'. El retorn del cantautor es deu a la bona
acollida que va tenir la seva primera presentació i aprofita aquestes actuacions per recuperar
el tema "Campanades a morts" un tema que "va jurar" incloure durant la manifestació en
contra de l'assassinat a mans d'ETA d'Ernest Lluch.
ABRIL '74
______________________________________________
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.
Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.
Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.
APRILE '74
Compagni, se sapete dove dorme la luna bianca,
Ditele che la voglio
Però non posso andare a amarla
Perché ancora si combatte.
Compagni, se conoscete la grotta della sirena,
Là, in mezzo al mare,
Io andrei a vederla;
Ma ancora si combatte.
E se una triste sorte mi abbatte e cado a terra,
Portate tutti i miei canti
E un ramo di fiori rossi
Che tanto ho amato,
Se vinceremo la battaglia.
Compagni, se rimpiangete le primavere libere,
Con voi voglio andare,
Ché, per poterle vedere,
Io mi son fatto soldato.
E se una triste sorte m'abbatte e cado a terra,
Portate tutti i miei canti
E un ramo di fiori rossi
Che ho tanto amato,
Quando vinceremo la battaglia.
_____________________________________________________________
CANÇÓ D'AMOR A LA LLIBERTAT
Ni sé com, Llibertat,
hem vestit la teva imatge en el temps;
per no haver-te conegut
t'hem ofert cançons d'amor
per a fer-te un poc menys absent.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I el teu nom, Llibertat,
poc a poc l'abarateixen, meu amor;
sabent-nos enamorats,
venen ombres del teu cos
per calmar la nostra antiga set,
però així no ets tu.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pelegrí a la teva font.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.
CANZONE D'AMORE ALLA LIBERTÀ
Non so come, Libertà,
Abbiamo vestito la tua immagine nel tempo;
Poiché non ti abbiamo conosciuta
T'abbiamo offerto canzoni d'amore
Per renderti un po' meno assente.
La Libertà,
Questa dama incatenata che ci sta aspettando.
E il tuo nome, Libertà,
A poco a poco lo sminuiscono, amore mio;
Poiché sanno che siamo innamorati,
Vendono ombre del tuo corpo
Per calmare la nostra antica sete;
Però tu non sei così.
La Libertà,
Questa dama incatenata che ci sta aspettando.
E forse, Libertà,
E' un sogno fatto bandiera, fa lo stesso.
Grideremo sempre il tuo nome
Come se vivere non foss'altro
Che esser pellegrini alla tua fonte.
La Libertà,
Questa dama incatenata che ci sta aspettando.
_____________________________________________________________